La Fossa de la Minyona
Aquesta llegenda narra la història d'una jove valenta que ni les bruixes ni els follets l'espantaven. Vivia prop de les cases de Les Clotes i Can Calabrès, un dia per mala fortuna es va veure derrotada per les seves pròpies pors.
A la casa de Les Clotes, a una mitja hora de camí de Sant Hilari, en plena edat mitjana, vivia una noia molt formosa, ornada amb totes les gràcies que acompanyen la primavera de la vida. La seva discreció era tan gran com la seva bellesa i el seu agut talent la distingia per sobre les altres noies de la contrada.
En aquella tenebrosa època es creia que la casa de les Les Clotes estava envoltada de bruixes, dimonis i follets; els seus habitants estaven tan atemoritzats que a mitja tarda ja barraven les portes i es posaven a resar. Però la noia, que a més de les belles qualitats personals posseïa un valor a tota prova, es reia de la por que tenia atemoritzats a la resta de la gent de la casa. I per demostrar-los-hi que el follet que veien era sols fruit de la seva imaginació, decidir sortir tota sola i a mitjanit, dirigint-se cap al lloc on es deia que apareixien els follets i les bruixes, terror de casa seva i de tota la contrada.
La nit era fosca com una gola de llop i es sentia la remor de trons llunyans amenaçant tempesta. La noia va sortir tota decidida però quan era a prop de l’indret les faldilles se li van enredar en uns arços; la pobra prou volia fugir i cridava i tirava amb força, però, com que la nit era fosca, no va poder veure que eren les punxes dels arços les que li havien agafat les faldilles i aleshores, deixant-se dominar per la superstició i la por, va creure que era el follet el que la tenia empresonada i va morir allà mateix de l’esglai.
Fins a finals del segle passat al lloc on va morir la malaurada donzella, entre els masos de Les Clotes i Can Calabrès, una tosca creu de fusta recordava l’indret i tothom que passava per aquell indret, conegut popularment com la Fossa de la Minyona, tirava una pedra que tenia per ells el valor d’una oració.
