Sant Hilari, el centre d’estiueig
A la segona meitat del segle XIX, Sant Hilari es va convertir en un gran centre balneari, després que les aigües de la font Picant fossin declarades d’utilitat pública el 1880 gràcies al descobriment del Doctor Gravalosa. Aquest fet va comportar una gran prosperitat pel poble.
Els primers estiuejants venien a passar l’estiu a la vila per gaudir del marc natural, de l’espai, de la tranquil·litat i del medi ambient. En general, eren personatges molt diversos i de diferents indrets. Hi dominava la burgesia catalana de l’època, amb un bon poder adquisitiu. La pau i la tranquil·litat que trobaven a Sant Hilari ja eren un bon al·licient, però es complementaven amb unes aigües classificades com a biocarbonatades, càlciques i de dèbil mineralització; en altres paraules, són d’alta qualitat i molt apreciades com a aigües de taula.
A la segona meitat del segle XX, l’estiueig va augmentar en nombre de visitants, fet que va proporcionar també un creixement econòmic al municipi. Sant Hilari tenia una gran oferta hotelera i les fonts van deixar de tenir un interès saludable per convertir-se en un punt d’esbarjo, tant per a estiuejants com per a la gent del poble.
Anys després, l’embotellament de les aigües minerals del municipi va suposar un gran creixement econòmic i es va acabar convertint en un dels sectors econòmics més importants del municipi.
