Antic Balneari de la Font Picant

L’antic balneari de la Font Picant és un edifici situat a 4km del poble de Sant Hilari en direcció a Osor. Va ser un dels balnearis més famosos d’Espanya a començaments del segle XX, ja que era reconegut per les seves fonts d’aigües mineromedicinals. Amb el temps es va anar convertint en el centre d’estiueig.

Per tal d’entendre la importància d’aquest indret cal entendre la història i importància que va tenir el descobriment de les aigües mineromedicinals a Sant Hilari Sacalm, el qual va marcar un abans i un després en l’avanç del poble.

Per aquesta raó podem parlar de dos “Sant Hilari”: el poble rural perdut entre muntanyes on la gent es dedicava a conrear sobretot patates o a rellevants oficis com el de roder o fent activitats forestals; i el destí turístic i de salut de l’alta burgesia que venia a fer repòs i a fer les seves cures.

HISTÒRIA

El descobriment de les aigües de la Font Picant va ser a finals del segle XVI. Tal i com diu la història, uns ramaders de vaques i bous va observar com alguns dels seus animals anaven sovint a beure a un rajolí d’aigua que hi havia amagat entre la vegetació. Els ramaders van provar l’aigua i van veure que tenia un gust ben diferent a la resta. Després d’haver-se-la begut van veure que havien d’orinar més sovint i que tenien més gana. Tot i això, el que finalment els va fer adonar que es tractava d’una aigua amb propietats especials va ser el cas d’un bou que estava malalt, segurament per la calor de l’estiu, i tenia irritació als ronyons (orinava sang com popularment es coneix). Van observar que cada dia anava a beure aigua d’aquella font, juntament amb la resta de ramat, i que cada dia tenia l’orina més clara fins finalment curar-se del tot i recuperar tota l’agilitat. Aquesta particularitat es va anar comentant pel poble, fins que va arribar a orelles del Dr. Gravalosa, el metge del poble. Ell mateix va provar l’aigua i va comprovar que tenia grans propietats diürètiques. Va començar a prescriure-la als seus pacients amb problemes de bufeta, còlics nefrítics i de ronyons i va observar que pràcticament tots acabaven curats.

A partir d’aleshores, el Doctor Gravalosa la va donar a conèixer i va escriure la primera memòria d’aquestes aigües l’any 1779. Allà s’hi descriuen les propietats que ajuden a curar còlics nefrítics i ronyons i també s’hi inclouen els primers anàlisis realitzats. Amb els anys va començar a venir gent d’altres països i va adoptar un lloc predominant dins del món de les aigües terapèutiques d’Espanya.

Aquesta fama va comportar un creixement socioeconòmic a la població. Ben entrat el segle XVIII, tant la població com les cases de Sant Hilari es van doblar en quant en nombre. Tot i això, el gran creixement econòmic i social va ser a finals del segle XIX i principis del XX.

A principis del segle XIX era molta la gent que venia fins a Hostalric amb tren i d’allà fins a Arbúcies amb transport. Molts s’hi quedaven i es feien baixar l’aigua de Sant Hilari, ja que la comunicació era molt complicada. El 1877 es va obrir la carretera primer amb Vic i després amb Arbúcies i, per tant, la gent ja l’utilitzava per arribar fins a Sant Hilari.

Durant el segle XIX, es calcula que entre 1.400 i 1.600 persones a l’any visitaven la Font Picant. Aquells anys, les fonts estaven força descuidades tenint en compte la fama que tenien. El governador de Girona l’any 1846, després de visitar-les, va manar a l’Ajuntament reunir-se amb el propietari per arreglar la zona.

Són moltes les persones de renom que van visitar o van beure aigua de la Font Picant; per exemple, el Rei Fernando IV de Catalunya i VII de Castella se la feia enviar a Madrid pel mal de gota.

En més d’una ocasió es va haver de tancar el balneari per conflictes armats, com per la Guerra Civil.

Amb els anys es va seguir analitzant l’aigua i localitzant noves fonts amb diferents propietats. En total es van acabar trobar cinc fonts, tres de les quals van ser declarades d’utilitat pública l’any 1879:

– Font de Sant Josep o Font Picant: la més antiga i la que més propietats medicinals té. És molt rica en diòxid de carboni i carbonats, per això és la més apropiada per tota classe de litiasi.

– Font de Santa Escolàstica: es va descobrir el 1877 i és la més recomanable per curar gastràlgies i malalties d’estómac.

– Font de Santa Teresa: es va descobrir l’any 1877 i és la més adequada per guarir les malalties de fetge i colelitiasi.

Més tard se’n van descobrir dues més:

– Font de Santa Modesta: descoberta l’any 1878, molt rica en ferro i aplicable sobretot a casos de clorosi i anèmia.

– Font de Sant Joan: descoberta l’any 1880 de dèbil mineralització amb ferro recomanada per casos de clorosi i anèmia.

El 1880 es va començar a edificar un lloc per poder oferir comoditat als aigüers, el qual es va inaugurar el 15 de juny de 1881. Constava d’una única planta on s’oferia estada a molt pocs aigüers. Posteriorment, l’any 1894, l’edifici va tenir electricitat i servei telefònic i, el 1895, es van afegir quatre plantes més a l’edifici i es van arreglar els passos de la riera de Mansolí. A finals del segle XIX, el balneari ja era conegut a nivell nacional.

Durant el segle XX va ser el període en què millor va funcionar l’Hotel Martín. Constava de quatre pisos amb 250 habitacions, restaurant, gran menjador, capella, sala de festes, billar, galeria, cuines, lavabos…

Malauradament, durant la Guerra Civil el balneari va passar a mans de la Generalitat i es va fer servir com a hospital militar, cosa que va provocar molts desperfectes. Durant la postguerra hi va haver una gran disminució d’aigüers.

Finalment, durant els anys 1992 i 1993 es va cedir a la Generalitat per usos de Benestar Social. Es van rehabilitar molts espais, restaurar mobles, canviar estances, adaptar espais, etc. Al cap de cinc anys es va deixar d’utilitzar per la Generalitat.

Actualment, la planta baixa de l’hotel s’utilitza per celebracions de festes i càterings (la mateixa planta que corresponia als menjadors i les sales d’estar), alhora que es pot visitar. També es poden veure i provar tres de les cinc fonts que hi havia antigament.