Església

Sant Hilari de Poitiers era d’origen francès. Al municipi hi havia presència i repoblació dels francs, que van venir amb l’exèrcit de Guifré el Pelós i es van ubicar en el terme del castell de Solterra. En tenim referència del 919, però sabem ben poc del que havia de ser un temple preromànic. Sí que és de nou consagrada una església al 1199, de la que se’n conserven dues arquivoltes romàniques, situades a l’esquerra de l’actual entrada, al costat del baptisteri. Sembla que tenia una nau i tres absis amb altars dedicats a St. Hilari, Sta. Maria i St. Martí. Els terratrèmols de 1425 i 1427 la van fer malbé i va tenir lloc una nova consagració el 1480 d’una església orientada de llevant a ponent, de volta gòtica mutilada de creuer, amb parets de pams de gruix i entrada al migdia, prop d’on ara hi ha la capella del Santíssim. Per fora, pel cantó de llevant, avui carrer Rectoria, l’envoltava el cementiri.

A partir del segle XVIII, va venir molta gent a prendre les aigües medicinals i van augmentar les necessitats i demandes. Ben entrat el segle XIX, s’hi feren obres importants, derivades de la manca d’espai i de la voluntat i necessitat de treure el cementiri del mig del poble.

Tanmateix, no hi va haver mai suficient pressupost per edificar el nou temple que calia i es van anar fent reformes. Es va aprofitar la nau central i s’hi van afegir capelles al costat que, unides entre si, conformaren la disposició actual, després de canviar-ne el sentit i allargar l’edifici. El 1831 es fan les primeres capelles laterals, dedicades a la Verge dels Dolors i a St. Isidre; el 1840 les de la Puríssima, St. Antoni i St. Josep i el 1856 a la Mare de Déu del Roser.

Finalment, van quedar traçades les tres naus. Per tal d’unificar la construcció i donar cara i ulls a l’església, es va traslladar el cementiri i es va encarregar un nou projecte de continuació, ampliació i renovació de l’església parroquial a l’arquitecte Gauvan, però per manca de recursos no es va dur a terme i es van seguir les reformes sobre la marxa. El 1877 es van desmuntar les voltes gòtiques per a fer-les noves; el 1878 es va fer la capella del Santíssim i el 1893 l’actual teulat.

A la façana hi veiem dues bases de torre-campanar, però només la dreta és un veritable cloquer, de planta quadrada. L’any 1870 es va acabar la part inferior i la base i l’any 1922 es va rematar; fou obra de l’arquitecte Josep Maria Pericas. A l’interior de l’estructura hi ha les campanes i per fora un rellotge a la paret, sota el qual hi ha esculpida la data de 1870.

Aquesta dispersió en el temps va provocar que el temple, en general, no tingui massa unitat arquitectònica i la situem en el neoclassicisme.

El 1936, durant la Guerra Civil, es va convertir en mercat municipal i es va deteriorar molt. La doble escala de la plaça va desaparèixer i part del marbre es va ubicar a la sortida lateral del carrer de la Rectoria. L’escala es va tornar a fer l’any 1941, però amb un material i una estructura força diferent.

Avui dia, l’interior de l’edifici consta de tres naus: una central, més alta i ampla, i dues laterals. A la dreta hi tenim les capelles dedicades al Sant Crist, al Sagrat Cor, a St. Isidre i a la Puríssima. A l’esquerra hi ha el Baptisteri, amb pintures d’E. Xandri, un altar a la Verge del Sagrat Cor i la Capella del Santíssim, en la qual es restauren el 2002 les pintures originals de Massagué, fetes després de la guerra, ja que les primitives eren de Codina Langlín.

A la part superior de l’altar major, abans ricament ornamentat i pintat i, fins i tot abarrocat, ara hi domina la senzillesa. Hi ha la figura de St. Hilari al centre i les de St. Josep i St. Joan Baptista al costat. A l’entrada, s’hi troba un sarcòfag de Ramon de Gurb i Alamanda de Blanes, senyors del terme al segle XIV, amb els seus emblemes. També a l’entrada hi ha l’arc de l’antiga portada romànica de mitjans de segle XII, de l’època de la grandiosa portada de Ripoll. Entre els anys 1992 i 1993 es va fer la façana actual, amb bonics esgrafiats de E. Julià.

Al 1999 es van acabar les obres d’arranjament interior, que la van convertir en una església pràctica, clara i molt apta per a les noves exigències del culte. Sobre la porta d’entrada hi figura la inscripció DOMUS DEI ET PORTA COELI. També hi ha una finestra a manera de gran timpà obert, protegida amb una reixa treballada de ferro forjat. Un frontó corona la part central de la façana, el qual ve rematat per una creu de pedra de Girona (1920), de l’arquitecte Jeroni Martorell.