Jardins de Can Rovira

Els jardins actuals són fruit d’una acurada restauració iniciada l’any 2019. Antigament, aquest espai era un racó amagat, poc freqüentat pels habitants del poble. No obstant això, els seus murs guardaven records d’una època passada, lligats a la història de Can Rovira, una de les cases més antigues i emblemàtiques de Sant Hilari.

Amb la voluntat de recuperar la seva esplendor i valorar el seu patrimoni, l’Ajuntament va decidir restaurar els jardins, transformant-los en un espai públic ple de vida. Avui dia, els Jardins de Can Rovira s’han convertit en un punt de trobada habitual per a vilatans i visitants, un espai on gaudir de la natura en un entorn carregat d’història.

Al llarg de l’any s’hi organitzen algunes activitats culturals i lúdiques, com ara concerts, teatre a l’aire lliure, mercats artesanals i tallers infantils.

INFORMACIÓ AMBIENTAL I BOTÀNICA:
Els jardins compten amb dues zones diferenciades:

Zona ornamental: En aquesta zona presideix un desmai i una magnòlia de l’època de la casa de Can Rovira i una selecció de flora autòctona de les Guilleries que ens apropa a l’essència natural del nostre entorn. Amb un disseny que simula un gorg, completa l’espai tot recordant-nos la importància de l’aigua en els ecosistemes boscosos. La zona ornamental està poblada per plantes arbustives, de fulla perenne, que aporten color i vida al jardí durant tot l’any.

Zona de plantes remeieres i aromàtiques: En aquesta zona hi ha un petit bosc on unes quantes espècies de plantes remeieres i aromàtiques s’exhibeixen en jardineres metàl·liques i pèrgoles. Un espai pensat per fer conèixer les propietats beneficioses d’aquestes plantes i gaudir dels seus perfums i colors.

ELS JARDINS DE CAN ROVIRA A LA PRIMAVERA:

Sens dubte, el moment de màxima esplendor dels jardins és a la primavera, quan coincideix l’emergida dels primers brots verds amb l’exuberant floració de les glicines, que cobreix la pèrgola d’un color lila intens. Altres plantes van florint al llarg de la primavera i l’estiu, especialment els rosers i les plantes aromàtiques. No cal passar per alt el desmai, protagonista indiscutible d’aquests jardins que, amb les seves branques caigudes, crea un espai que convida a la pausa i porta al benestar a qui vulgui asseure’s als bancs de l’ombra.

El desmai és una espècie de saule molt típica en jardineria, coneguda per la bellesa de les seves branques caigudes. Aquesta característica, tanmateix, és pròpia únicament de la varietat que es cultiva com a ornamental, però no es troba a la natura. És autòctona de l’Àsia Oriental (centre i nord de la Xina), on l’arbre, de branques erectes, pot superar els 15 m d’alçada. Des d’antic, hom n’ha seleccionat varietats per a cultivar-les, una de les quals és la que fa les branques pèndules i coneixem per desmai. Sembla que un clon (esqueix) d’aquesta varietat va ser introduït a Europa al segle XVII, i que tots els desmais que hi ha arreu del continent provenen, conseqüentment, d’esqueixos d’aquell mateix individu que s’han anat propagant per mantenir la característica forma de les seves branques. Per això, fixeu-vos-hi a la primavera, només trobareu desmais amb inflorescències femenines, doncs genèticament són tots iguals.
També és un arbre que amaga una altra anècdota en el seu nom científic: Salix babylonica. El fet que el nom faci referència a Babilònia es tracta d’una confusió per part de Linné, el naturalista que la va descriure i anomenar. El cas és que, a la Bíblia, el Psalm 137 esmenta un suposat saule al costat d’un riu d’allà en aquelles contrades. Tanmateix, la versió original hebrea es referia, en realitat, a un pollancre, no pas a cap saule, ni molt menys a un desmai, autòcton de la Xina.