El Mural de Can Rovira
Aquest mural representa la popular llegenda de les Tovalles de Can Rovira, que ens explica com la família Rovira va aconseguir viure en abundància al llarg de diverses generacions. Igualment, reflecteix alguns dels trets més característics del poble. Fou pintat per dos artistes locals: Josep Nogué i Ester Polo, amb la col·laboració de Bet, una artista d'Arbúcies.
Antigament, el dia de corpus la principal atracció era l’altar de Can Rovira, presidit per unes tovalles velles i esgrogueïdes que eren la garantia de la riquesa i la prosperitat de Can Rovira. Aquestes tovalles també es diu que tenien la virtut de desfer les tempestes si s’estenien quan en venia una. Per mantenir aquesta virtut s’havia de fer beneir cada any el dissabte de Passió.
Aprofitant la ubicació del mural es va voler crear una imatge basada en la coneguda llegenda popular.
S’il·lustra el moment de l’apropiació de les màgiques estovalles de l’abundància, no necessàriament, per part de l’hereu de Can Rovira, sinó en mans de qualsevol que, esperonat per la cobdícia de beneficiar-se de les seves propietats, s’atreveixi a agafar-les.
La dificultat que això suposa queda reflectida en la desproporció evident entre els elements de la taula i l’agosarat que els deleix; dificultat incrementada per la vigilància probable d’un sentinella, que la presència del cas d’armat evidencia (a més de fer referència a la utilitat de Can Rovira).
Tragèdia previsible que quedarà, però, provisionalment ajornada, petrificada. Gràcies a la “màgia” (de les tovalles) de la imatge, una acció efímera, instantània, quedarà suspesa en el temps i l’espai, negant la gravetat: el vi, el pa, l’ampolla, el tovalló… no arribaran a terra mentre els elements que els hi donen suport conservin la seva estructura, igualment efímera, encara que en un “tempo” diferent.
La bola de vidre contindrà dins seu la imatge del mateix edifici que la sustenta, mentre aquest en sigui capaç, mentre els elements siguin allò que són i no allò que representen o, cosa que és el mateix, mentre la prosperitat els mantingui.
Pel que fa a les formes, s’ha optat per combinar dos punts de vista, o plans, oposats (la vista aèria de la taula i el d’un espectador situat a la plaça), cosa que deslliura l’observador d’haver de mirar l’obra des d’un punt determinat. El fet que la imatge de perfil de la taula coincideixi amb el de l’edifici, a més de dotar-la de volum, ens permet encara una altra lectura: el conjunt pot ser vist com un edifici embolcallat, a l’estil monumental de l’artista Christo Javacheff.
