Frederic Culí i Verdaguer

Advocat municipalista, funcionari i formador de funcionaris.

L’advocat Frederic Culí Verdaguer (Sant Hilari Sacalm, 1890 – Barcelona, 1960), fou pioner del municipalisme català i professor de l’Escola de Funcionaris de la Mancomunitat. L’Escola de Funcionaris d’Administració Local, creada per la Diputació de Barcelona el 1912 i impulsada per la Mancomunitat a partir de 1914, simbolitza un dels aspectes centrals del catalanisme noucentista: la creació d’unes estructures d’estat modern. En 1924 la Dictadura de Primo de Rivera interrompé aquella experiència, que es reprengué el 1930. Frederic Culí en fou professor, i és un dels protagonistes del període de la Mancomunitat i del que va significar la seva obra de govern.

Culí neix a Sant Hilari Sacalm el 1890, quart i darrer fill del matrimoni format per Benet Culí, propietari, i Mercè Verdaguer, d’una família d’advocats de Santa Coloma de Farners. El seu germà gran, Tomàs (1877-1961), hereu del patrimoni, fou alcalde de Sant Hilari (1906-1911) i diputat de la Lliga pel districte de Santa Coloma (1917-1921). El 1909 fundà la companyia d’automòbils Hispano Hilariense.

Frederic es llicencià en dret a Barcelona el 1912 i es doctorà a Madrid el 1915, amb una tesi sobre les mancomunitats provincials, quan Catalunya iniciava l’experiència d’actuació mancomunada de les diputacions.

Culí entrà a l’Ajuntament de Barcelona com a lletrat i passà per diverses seccions i negociats de tipus econòmic. Deixà l’Ajuntament el 1933, quan Manuel Azaña el nomenà director general de Timbre i Monopoli, alhora que nomenava director general d’Indústria i Comerç el guixolenc Josep Irla. Azaña, amic personal de Culí, estiuejà a Sant Hilari els anys trenta.

El 1919 publicà El municipi modern, participà els anys vint en diversos congressos internacionals de ciutats i governs municipals. Des de 1919 fou professor auxiliar de l’Escola de Funcionaris d’Administració Local, on impartí classes de dret municipal i provincial i d’organització i règim local. Després del parèntesi primor verista, el 1930 es reprèn l’activitat del centre i Culí n’és professor titular, secretari i, el 1936, director interí.

Políticament, milità en la Unió Catalanista i més tard —tot i el germà afí a la Lliga— s’arrenglerà amb el republicanisme. Els anys trenta ingressà a Esquerra Republicana. També fou actiu en associacions i projectes culturals (Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, corresponsal d’Alcover i de Fabra…) i col·laborà en periòdics nacionalistes. A Sant Hilari va fundar i impulsar, amb Josep Ximeno, L’Estiuada, setmanari de llarga durada (1908-1914). Ben situat a l’administració, Culí aconseguí beneficis per a Sant Hilari (carretera de la Font Picant, colònies escolars de l’Ajuntament de Barcelona) i el 1934 l’Ajuntament el declarà fill predilecte i li dedicà un carrer. Treballà a favor de l’edifici escolar «Fonts de Sacalm», finalitzat en plena guerra (1937) i dissenyat per Ricard Giralt Casadesús, amb els avenços pedagògics del moment, com altres de Giralt inaugurats a Girona i Palau-Sacosta.

El 1939, poc després de l’entrada de les tropes franquistes, fou destituït en una de les múltiples actuacions repressives. Culí, però, s’havia traslladat a França amb la família des de l’octubre de 1936 arran de la situació de violència. Com altres demòcrates i liberals, quedà atrapat entre el cop militar i l’esclat revolucionari.

Amb l’esposa i els fills, va marxar a la Savoia, concretament a la vila balneària d’Aix-les-Bains, on la seva esposa va aconseguir feina de violinista en un establiment. Ell feia de vigilant nocturn en un hotel. El setembre de 1939, en esclatar la Guerra Mundial, no podien restar a França. Ell es va traslladar a Andorra, on romangué un parell d’anys, mentre la família tornava a instal·lar-se al pis de Barcelona. A Sant Hilari, però, l’esposa de Frederic Culí, Elsa Oriol, experimentà l’animadversió dels nous homes forts. L’hereu Tomàs Culí havia marxat a França a l’inici de la guerra, el domicili familiar i les propietats havien estat confiscats, i a la casa s’hi havia instal·lat la Falange local. Més endavant, la família recuperà els seus béns.

Frederic retorna a Barcelona el 1941 i, havent estat depurat de l’Ajuntament, ha de guanyar-se la vida fora de l’administració. Reingressa al Col·legi d’Advocats, del qual era membre des de 1914, i crea la Mutua de Empresas de Autoòmnibus de Cataluña, un sector al qual ell i el seu germà Tomàs ja havien estat vinculats. Als anys cinquanta recupera un lloc de funcionari a l’Ajuntament, en la seva etapa final, ja que va morir a Barcelona el 27 d’abril de 1960. La nota necrològica publicada a La Vanguardia l’endemà, 28 d’abril, era un exercici de reivindicació de tota la seva trajectòria: «Ilustrísimo señor Don Federico Culí Verdaguer, doctor en derecho, jefe letrado de la Sección de Gobernación del Excmo. Ayuntamiento de Barcelona, Of¬ficier d’Académie de la República Fran¬cesa, fundador y secretario de la Mutua de Empresas de Autoòmnibus de Cata¬luña, consejero del Servicio Municipal de Pompas Fúnebres, ex director general del Timbre y Monopolio, Hijo predilecto de San Hilario Sacalm…».