General Moragues

Josep Moragues i Mas va néixer al mas Moragues de Sant Hilari el 1669. Allà feia vida de pagès propietari quan, per diverses circumstàncies, es va veure implicat en els moviments que es donaven a diferents llocs d’aquestes contrades, de catalans contra tropes franceses que molt sovint envaïen i ocupaven part del territori català.

Casat amb Cecília Regàs, d’Arbúcies, per parentiu es va relacionar amb grups d’Osona que tenien problemes de tot tipus amb la gent de la contrada i que solien acabar de manera violenta. Posteriorment, va entroncar amb els que es van anomenar “vigatans”, gent de la Plana que mostraven una forta oposició a les continuades penetracions de l’exèrcit francès, fet que es traduïa en un fort sentiment antifrancès. Això es va accentuar amb la designació del monarca borbó Felip V com a rei d’Espanya després de la mort sense descendència del darrer Àustria, Carles II, l’any 1700, malgrat que Catalunya el reconegué a les Corts de Barcelona de 1701.

Sota els auspicis de mantenir una política d’equilibri promoguda per Anglaterra, que ja s’havia buscat aliats, es va donar a la zona una forta oposició al rei francès i es va veure amb simpatia la candidatura de l’arxiduc Carles d’Àustria (Carles III) proposat pels aliats. Seria la Guerra de Successió.

Moragues, amb altres patriotes catalans com Domènec Perera, Antoni de Peguera o Carles Regàs, va ser un dels signants del pacte de la capella de Sant Sebastià, que havia de portar al pacte de Gènova, compromís dels catalans d’aportar sis mil homes armats quan els anglesos tornessin a desembarcar a Barcelona (1705). L’objectiu era instal·lar a Espanya l’arxiduc Carles d’Àustria, el qual havia de prendre el nom de Carles III.

D’aquesta manera els vigatans van prendre una posició contrària a la dels felipistes, coneguts com botiflers, i el conflicte bèl·lic va esclatar. Moragues va destacar en la lluita de diferents indrets i va anar agafant un considerable prestigi com a cabdill de grups armats.

Ben aviat va ascendir en l’escalafó militar arribant a general de batalla, el grau més important de tots els combatents catalans. A inicis del 1707, fou nomenat governador de Castellciutat, fortalesa militar a la Seu d’Urgell, que havia de protegir la zona fronterera de les entrades dels francesos. En aquesta època, hem de situar el seu nou casament, un cop vidu, amb Magdalena Giralt, de Sort.

La guerra va tenir diferents alternatives, però després de la derrota d’Almansa (1707) l’avenç de les tropes borbòniques va ser ja manifest, malgrat que es produirien noves embranzides cap al centre de la Península, i per tant, el conflicte agafava un caire contrari als interessos de Carles III. Quan aquest va esdevenir emperador d’Àustria el 1711, després de la mort del seu germanastre, la situació va canviar radicalment, ja que ara eren els anglesos els més interessats en aturar la guerra davant el poder que podia arribar a tenir el nou emperador.

El Tractat d’Utrecht (1713) suposava que anglesos, holandesos i austríacs rescindien l’aliança creada contra França i Felip V a canvi de concessions territorials. Els interessos de Catalunya no es van tenir en compte malgrat els compromisos adquirits i signats amb els aliats.

Els dirigents catalans d’aquell moment van optar per seguir la guerra davant les poques alternatives que se’ls presentaven de mantenir l’estatus anterior al conflicte.

El 1713, Moragues rendeix Castellciutat als Borbó, però segueix lluitant a les comarques interiors de Catalunya i a Barcelona, que, finalment, va caure l’11 de setembre de 1714. Home d’acció i contrari a una solució personal fàcil que se li oferia, el 1715 fugia amb altres patriotes catalans cap a Mallorca, on encara seguia la lluita. En un segon intent per deixar Barcelona i després de ser delatats, els fugitius van ser presos el 22 de març.

Moragues va ser jutjat, torturat i mort a garrot. El seu cap, com a escarni, va ser posat en una gàbia de ferro que es va penjar al Portal del Mar de Barcelona, amb una inscripció que deia:

“Josep Moragues, per haver comès el crim d’una repetida rebel·lió, haver abusat dues vegades de la clemència reial, finalment, la tercera vegada, fou pres i executat per la justícia.”

Hi va estar dotze anys.

Actualment, el general té com a homenatge una plaça del poble que rep el seu nom.