Josep Ximeno Planas

Josep Ximeno Planas (Barcelona, 1865 – Sant Hilari Sacalm, 1926) va ser un periodista i autor teatral barcelonès, fundador del setmanari Lo Teatre Regional, una publicació fundada el 1892 que ressenyava tot el moviment teatral a Catalunya. El 25 de juliol de 1897 va marxar de Barcelona desterrat després de ser condemnat per injúries, ignorant que no hi tornaria mai més, i que s’establiria no pas a Sant Celoni, com tenia pensat en un primer moment, sinó a Sant Hilari Sacalm.

A Sant Hilari, va ser el fundador i director de L’Estiuada, un setmanari publicat al poble dedicat als estiuejants –i de caràcter nacionalista– amb 82 números impresos durant els estius d’entre el 1908 i el 1914.

També era el propietari d’una botiga de records, joguines i postals, batejada amb el nom de La Modernista, però també coneguda com a Can Ximeno. Josep Ximeno també editava fotografies de Sant Hilari i dels voltants per fer-ne postals, un mercat molt rendible atesa la nombrosa i adinerada colònia estiuenca i gràcies a les quals podem saber com era el poble d’aquell temps. El mercat hilarienc se’l repartia amb més editors de postals locals, fet que exemplifica la importància econòmica de l’estiueig.

L’any 1922 va fundar un altre setmanari literari i estiuenc: Lliroia. Fa servir per títol un localisme, el nom hilarienc de la flor de la ginesta. Un nom que també va emprar Verdaguer i amb què Busquets i Punset havia titulat el seu primer llibre. La revista apareixerà només dos estius.

Ximeno va utilitzar la revista per fer una campanya, a través de subscripció popular, per acabar el campanar, que es va inaugurar l’agost del 1922, amb una gran celebració.
Entre els que col·laboraven a la revista, hi trobem Josep Asmarats, un comediògraf barceloní prolífic que el 1916 havia publicat un Aplec de cançons catalanes de Sant Hilari dedicades a la colònia estiuenca, en què canviava les lletres de cançons populars i les adaptava a l’ambient de Sant Hilari, amb caire satíric bonhomiós

El 1919 escriu i publica Auca de un foraster en San Hilario, un dels textos premiats als Jocs Florals Humorístics que es van convocar a Sant Hilari aquell any.

Mor el 1926 a Sant Hilari, amb l’estima de tot el poble, que li dedicaria un dels carrers més importants de la vila, en agraïment a la seva generosa tasca cívica i cultural.

EL DESTERRAMENT

Josep Ximeno Planas va anar a viure a Sant Hilari Sacalm perquè el 1897 va ser desterrat de Barcelona, per injúries, després d’haver acusat un autor teatral de plagi, malgrat tenir raó.

El 24 de juliol del 1897, el setmanari Lo Teatre Regional, publicació fundada el 1892 que ressenyava tot el moviment teatral a Catalunya (segons Els singulars anecdòtics, de Plàcid Vidal), anunciava a portada un “¡Adeu siau!!!” del seu fundador i redactor, Josep Ximeno Planas. El text era curt: “Als meus amichs, als meus companys en lletras, al publich en general, à tots quants han vingut interessantse per la sort meva y dels meus, al allunyarme de Barcelona pera lo compliment de la sentencia imposada, permeteume esplahi lo meu cor, enviant-vos desde aqueixes planas lo testimoni del meu etern agrahiment. Bons amichs, bons companys, à reveure”. Tots els lectors, tots els barcelonins, coneixien el cas ja que els diaris i les revistes n’havien informat amb generositat.

El crític havia estat condemnat a viure desterrat a més de 25 quilòmetres de Barcelona, durant tres anys, sis mesos i vint-i-un dies i, com que no tenia diners per a pagar la multa de 250 pessetes, sumada al cost del judici, hauria d’afegir-hi un dia més d’exili per cada cinc pessetes que quedés a deure després de ser subhastats els seus mobles. Les previsions apuntaven que tot plegat la cosa se n’aniria als cinc anys. La revista anunciava que l’endemà, diumenge, dia 25, pujaria al tren de les 4.08 de la tarda, en direcció a Girona, a l’estació de França, per a començar a complir la sentència, i que la població escollida per a domiciliar-s’hi seria Sant Celoni, a 51 quilòmetres de Barcelona. Molta gent volia acomiadar-se’n i calia saber-ne l’hora precisa. També deia que una comissió d’escriptors l’acompanyaria en el viatge fins a Sant Celoni i que abans de pujar al tren se li oferiria un banquet d’homenatge. Llavors ignorava que no tornaria mai més a Barcelona, i que s’establiria no pas a Sant Celoni sinó a Sant Hilari Sacalm.

LA SURIPANTA

Tot va començar a les pàgines de Lo Teatro Regional, arran d’una estrena teatral, la de l’obra La Suripanta, del prolífic Anton Ferrer i Codina (Barcelona, 1837-1905), representada al Teatre Romea el 12 de març del 1895. Poques setmanes després de l’estrena, Ximeno Planas hi parlava de les sospites de plagi que van sorgir a la sala de descans del teatre, el dia de l’estrena, i, a més, del rumor que l’autor havia declarat, davant d’algunes persones que ho comentaven, que donaria 5.000 pessetes a qui li demostrés que l’obra era un plagi. A la revista del 23 de març, Ximeno Planas declarava que acceptava l’oferta, a través d’un text que ocupava tota una pàgina. Però com que no va obtenir resposta, al número següent, del 30 de març, feia una “Pública declaració” en la qual afirmava que La Suripanta “deu sa originalitat à la producció francesa ‘Les Vacances du Mariage’, comedia-vaudeville, original dels senyors Albin Valabrègue y Maurice Hennequin, estrenada à París lo 12 de febrer de 1887, en lo teatro Menus-Plaisirs”. I a continuació hi reportava els nombrosos “punts de contacte”, referents a l’argument, als detalls de la trama i al diàleg. A més, donava una altra dada, la versió italiana de l’obra francesa, Il maritto in campagna, va ser representada al teatre Eldorado de Barcelona el 15 de setembre del 1892, és a dir, tres anys abans de l’estrena de La Suripanta. La revista va mostrar la seva satisfacció per la descoberta al número següent, amb aquesta declaració: “Lo triomf més gran que podíam esperar, ha coronat nostre trevall referent al descubriment del célebre furt literari teatral, clarament demostrat en lo número anterior. Las causas justas y honradas, sempre han trovat ressó en lo cor dels nobles fills d’aquesta terra”. Per reforçar-la, recollien, de forma ben destacada, un article dedicat a la Criminalitat del plagi, signat per Josep Aladern, pseudònim de Cosme Vidal i Rosich, narrador, periodista i publicista. Aladern hi comentava que “Aquí’s plagia y ‘s viu del plagi, y les casas editorials, los periódichs, y sobretot los teatres, portan una vida vergonyosa sots lo pés d’aqueixa càfila de vividors de la inteligència”.

En el número corresponent al 27 d’abril, Ximeno Planas va publicar un llarg article titulat Nostra campanya en què s’esplaiava contra Ferrer i Codina, amb la seguretat que li donava la descoberta de l’inqüestionable plagi, però també hi replicava la premsa que havia fet costat a l’autor. El redactor va escriure l’article irritat pels atacs anònims que rebia des de la revista L’Aureneta, on col·laborava Ferrer i Codina. L’escriptor de Sant Hilari Sacalm Anton Busquets i Punset, que col·laborava a L’Aureneta, va dimitir per solidaritat amb Josep Ximeno i en desacord amb la campanya de la revista. A més, el propietari i redactor de la revista La Tomasa, Ramon Estany, va despatxar Ferrer i Codina, que n’era el director, perquè volia publicar notes anònimes contra Ximeno. Al mateix article també escrivia, a tall d’exemple, que un dia a Ferrer i Codina li podrien dir: “Ep mestre, del nostre públich no se’n burla ningú… Ja hi ets de més, no és just que ’l jornaler pagui tas usurpacions ab los diners que ha guanyat legalment ab la suor del seu front.”

DENUNCIAT PER INJÚRIES

L’article va ser considerat injuriós i calumniós per Ferrer i Codina, i va decidir portar-lo als tribunals. Això no va pas desanimar Ximeno Planas, que es dedicà a descobrir i denunciar més plagis en l’obra del denunciant. Però el jutge va admetre la querella i el 5 de novembre de l’any 1896, va tenir lloc a la sala segona, secció criminal, de l’Audiència de Barcelona, el judici oral contra Ximeno Planas instat per Ferrer i Codina. Molts diaris van cobrir la sessió i Lo Teatro Regional va reproduir les intervencions senceres: sis pàgines de la revista, amb la portada inclosa. El famós escriptor i advocat Conrad Roure defensava Ximeno Planas i l’advocat Emili Daura exercia l’acusació. Com diria La Vanguardia, entre els testimonis hi havia “conocidos literaros catalanistas”. El president del tribunal, César Hermosa, preguntà a Ximeno si era autor de les frases i paraules despectives que el denunciant considerava injurioses, com ara “plagiari”, o dir-li que “ab això de tenir vergonya se n’ha de venir de mena”, a la qual cosa respongué afirmativament. Però no ho va fer pas a la pregunta: “Se declara autor del delicte d’injúries?”. La confessió més interessant la va aportar el denunciant. Va dir que havia comprat els drets de traducció de Les Vacances du Mariage i llavors Conrad Roure li va preguntar com és que no ho havia dit abans. La resposta va provocar remor i rialles entre el públic. “Perquè crec que el meu arreglo és millor”. L’acusació, intel·ligentment, va deixar de banda la qüestió del plagi, i es va centrar en les expressions recollides en l’article, per les quals sol·licitava sis anys de desterrament per a Ximeno Planas. Conrad Roure va parlar del cas en conjunt i va dir que Ferrer i Codina no es podia considerar injuriat per haver estat anomenat plagiari.

La sentència, que només va tenir en compte el contingut de l’article, sense pronunciar-se sobre l’originalitat de l’obra, va ser favorable a Ferrer i Codina, i Ximeno Planas va ser condemnat a la meitat del desterrament demanat per l’acusació. L’acusat hi va recórrer en contra al Tribunal Suprem. La vista es va celebrar a Madrid el 13 d’abril del 1897. García Prieto, advocat defensor de Ferrer i Codina, va dir que era un home ja d’edat avançada, que havia escrit més de quaranta obres per al teatre català, i que lluïa al pit una condecoració de Carles III. Sobre La Suripanta va dir que no era un plagi, sinó una obra “tomada del francés”. El mes de maig, el Suprem va ratificar la sentència de l’Audiència de Barcelona. Tot seguit, una llarga llista de prestigiosos autors teatrals van promoure una campanya en favor del condemnat, al mateix temps que s’obria una subscripció popular per a afrontar la ruïna en què quedava la seva família.

HOMENATGES

El 22 de maig de 1897 es va celebrar al teatre Principal una sessió benèfica en homenatge al crític condemnat, amb representacions d’obres de Vidal i Valenciano i Pitarra i un concert de la Banda de la Casa de Caritat. Ximeno va ser obligat a sortir a l’escenari repetides vegades, enmig de l’aplaudiment enfervorit del públic. A la crònica anònima publicada per La Vanguardia, s’hi podia llegir que a les manifestacions de simpatia que havia rebut Ximeno “unimos ahora la nuestra”. Per la seva banda, Lo Teatro Regional publicava el 22 de maig un número extraordinari en honor de Ximeno, on trobem moltes de les firmes més granades de l’època, com ara Eduard Vidal i Valenciano, Josep Roca i Roca, Joan Maragall, Emili Guanyabens, Ignasi Iglésias, Massó Torrents, Conrad Roure, Josep Feliu i Codina, Joan Pérez Jorba, Emili Vilanova, Valeri Serra Boldú i Busquets i Punset, entre molts altres. Alguns dels textos tenen forma de poema. La comissió organitzadora dels actes d’homenatge hi diu que no ha estat possible de publicar tots els originals rebuts, alguns dels quals apareixeran en números posteriors. La denúncia de més plagis va continuar a la revista, en absència de Ximeno.

Ferrer i Codina sovint signà com a obres pròpies adaptacions d’obres franceses i castellanes, fins que el descobriment d’aquest frau va promoure un considerable escàndol en el món teatral del moment i un debat sobre la incorporació d’obres foranes.

La Bugadera, revista manuscrita satírica de periodicitat irregular, dirigida per Salvador Bonavia i apareguda entre el 1897 i el 1901,va homenatjar el desterrat Ximeno Planas, amb un dibuix i un poema, al número del 23 de maig del 1897.

L’ESTIUADA

En l’editorial del primer número, datat el 26 de juny del 1908 i titulat «Credo patritich», es deixa clara la posició nacionalista plenament amarada de l’esperit de la Renaixença, tant la cultural com la política. “En bona hora Catalunya ha obert de bat a bat les seves portes als aires renovadors, a les belles activitats humanes, pro te per ideal, primordial, mes noble, la seva redempció total, el conqueriment del seu dret com a entitat viva y natural. Perquè sols amb una existencia autònoma, podrà enfortir la seva vida a plena llum mondial, figurant en el concert armonich de la civilitsació verdadera.”

El catalanisme i la brama d’“aprofitar l’estiueig per difondre arreu la llavor salvadora” va trobar en L’Estiuada una magnífica cristal·lització, que es fa patent des del primer número i es manté, intensificada a partir del 1909, fins al darrer. El 1909, el setmanari, que s’havia presentat com a “periodich d’informacio comarcal”, passa a anomenar-se “periodich nacionalista”, i al cap d’uns quants anys s’adhereix a la Unió Catalanista. La Renaixença.

La revista tenia una secció de «Noves», moltes de les quals feien referència a les activitats relacionades amb la colònia estiuenca, que sovint celebrava festes, balls i concerts, de matí i de vespre, a cafès i terrasses. Fins i tot publicaven llargues llistes dels estiuejants que hi arribaven. A vegades recollien alguna queixa, com el fet que l’equipatge arribava l’endemà, en transport a banda. L’Estiuada també considerava interessant publicar la quantitat de xais sacrificats a l’escorxador, molt superior a la de vedells i bous. Si hi havia notícies referides al moviment catalanista nacional, provinents de Barcelona, també les divulgaven.

La publicitat era bàsicament d’hotels: Martin, Espanya –on es va hostatjar mossèn Verdaguer–, Suís, Oriental. També hi ha la dels establiments comercials, des de sabateries a confiteries, i sempre amb l’anunci de can Ximeno. També els horaris i preus del servei d’autobusos de la Hispano-Hilarienca, empresa local nascuda gràcies a l’impacte turístic, que primer feia el servei fins a Arbúcies i Hostalric, on es podia enllaçar amb el tren, cap a Barcelona, o cap a Girona; i després va arribar fins a Barcelona.

A L’Estiuada hi van col·laborar polítics destacats, estiuejants de Sant Hilari, com ara Domènec Martí i Julià (Barcelona, 1861-1917) nacionalista radical i president de la Unió Catalanista o Joan Garriga i Massó (Barcelona, 1871-1956), que llavors era diputat per la Seu d’Urgell per Solidaritat Catalana.

De Sant Hilari hi trobem un jove Frederic Culí Verdaguer (Sant Hilari Sacalm, 1890 – Barcelona, 1960), especialista en dret municipal; i l’escriptor Anton Busquets i Punset (Sant Hilari Sacalm, 1876 – Calders, 1934).

També Eduard Girbal Jaume (autor de La tragèdia de cal Pere Llarg i gran amic de Busquets i Punset) o l’advocat, historiador i polític Francesc Carreras i Candi (Barcelona, 1862-1937), un altre estiuejant il·lustre que hi va publicar alguns dels capítols inèdits del llibre Notes històriques de Sant Hilari Ça-calm, que L’Estiuada li va editar sota el seu segell a Barcelona, el 1911.

Josep Ximeno també va aconseguir que diverses personalitats col·laboressin en la publicació, com mossèn Antoni M. Alcover, Ivan l’Escop, el meteoròleg Eduard Fontserè, Joaquim Folch i Torres, Antoni Rovira i Virgili i Anton Griera. El periodista Pelegrí Llangort (Barcelona, 1875-1956), membre de la Unió Catalanista, exiliat uns quants anys a França, hi envià un article des de l’altra banda de la frontera. De Girona, hi trobem Joaquim Pla i Cargol (Girona, 1882-1978), autor de llibres de text. També hi col·labora Eduard Escalante (València, 1854-1921), que estiueja una vegada a Sant Hilari: “Se troba estiuejant a l’Hotel Martin, en companyia de les seves distingides filles, el notable escriptor valencià Don Eduard Escalante” (L’Estiuada del 16 de juliol del 1909). No hi podien faltar capellans, com ara Ramon Corbella i Llobet (Vallfogona de Riucorb 1850 – Vic, 1924), format al seminari de Vic. O bé Ignasi Rovira i Coll, de Sant Hilari, el seminarista que va rebre mossèn Verdaguer l’estiu l’any 1899, quan va visitar el bisbe Morgades a Sant Hilari per a reconciliar-s’hi.