Tomàs Culí i Verdaguer

Tomàs Culí i Verdaguer fou un hisendat, empresari i polític nascut el 1877 a Santa Coloma de Farners. Era l’hereu del propietari rural Benet Culí i Verneda de Sant Hilari Sacalm que es casà el 1876 amb Mercè Verdaguer i Grau de Santa Coloma de Farners, filla del doctor en Dret Tomàs Verdaguer i Planella i de Mercè Grau i Mercader. En la família de la mare hi ha una llarga tradició de jurisconsults.

Tomàs Culí tingué tres germans. Del germà gran, Anton, en tenim poques notícies. Sabem que va morir a Sant Hilari el 1932, però abans el trobem actiu en publicacions de caràcter polític catalanista durant la dècada de 1920 a Barcelona i membre d’entitats també d’aquest signe com la junta del Casal Catalanista del districte III de Barcelona, adscrit a la Unió Nacionalista Republicana.

De Ramona no en sabem res. Pel que fa al germà petit, Frederic, fou actiu en l’àmbit cultural a Sant Hilari, població que rebia una nodrida colònia d’estiuejants de moltes procedències, i hi va promoure, junt amb Josep Ximeno Planas, el periòdic L’Estiuada, que es va publicar als estius entre 1908 i 1914.

A Tomàs, no se li coneixen estudis superiors per bé que tingué formació primària i secundària a Girona. Com a hereu havia de gestionar el patrimoni familiar, que consistia bàsicament en finques forestals a les Guilleries.

L’any 1905 Tomàs Culí entrà a l’Ajuntament de Sant Hilari Sacalm i en fou primer tinent d’alcalde, en el mandat de l’alcalde Manel Borrell i Pons. Al gener de 1906 fou elegit alcalde pels regidors, per sis vots dels deu que participaren en l’elecció. A l’Estiuada, els estiuejants van ponderar les millores realitzades a Sant Hilari durant el seu mandat com a alcalde entre el 1906 i el 1911. L’amistat amb Joan Ventosa i Calvell, —diputat pel districte de la Lliga i estiuejant de Sant Hilari— i les relacions polítiques del seu germà Frederic a Barcelona li facilitaren molt les coses en clau política. Però també va tenir idees, algunes de prou innovadores, encara que no es van dur a terme, com ara la de crear un “taxa turística” a favor de les millores per als estiuejants: un tant per estiuejant a pagar pels fondistes i per tothom que llogués habitacions.

Va tornar a ser reelegit cap del consistori el primer de juliol de 1909, ara amb nou vots de deu. Va promoure millores urbanes (voreres, bancs i passejos arbrats, fonts als carrers, etc.), en especial la compra a la família Rovira dels terrenys d’uns 1.000 m2 al centre del poble per construir-hi la plaça del Doctor Gravalosa, mitjançant prestació personal de treball per part dels veïns. Va convertir l’antic hospital de pobres en casa consistorial i escola. Aconseguí la instal·lació del telèfon, connectat amb Santa Coloma de Farners. Va crear la primera recollida d’escombraries a la població mitjançant un carro. Donà suport a l’adquisició de gramàtiques catalanes per a les escoles i d’exemplars que feren possible l’edició del volum Notes històriques sobre Sant Hilari, escrit per l’historiador i estiuejant Francesc Carreras Candi el 1911.

El 1909 fundà, amb diversos socis, l’empresa de cotxes de línia Hispano Hilarienca, que enllaçaven les estacions del ferrocarril de Breda i Hostalric amb Sant Hilari amb vista a l’arribada d’estiuejants a la població, i també entre l’estació de Sils i Santa Coloma de Farners.

Elegit el 1917 diputat de la Lliga pel districte de Santa Coloma de Farners per 3.790 vots, va ser diputat secretari, va formar part de la comissió de Governació el 1920 i va ser membre per torn de la comissió provincial entre 1921 i 1922.

En la dècada de 1930 cedí terrenys, junt amb un altre antic alcalde, Joan Serras, per a la creació d’una colònia escolar de muntanya de l’Ajuntament de Barcelona, un lloc que després de la guerra fou usat pel Frente de Juventudes i que actualment acull un institut de secundària.

Es va mantenir solter tota la seva vida. La família el recorda com una persona generosa, sense cap dificultat econòmica, elegant en el vestir i atent a la vida teatral i cinematogràfica de Barcelona. Va viatjar amb avió per Europa abans de la guerra.

En esclatar la Guerra Civil es va traslladar a París i hi va viure durant tot el conflicte, concretament a l’Hotel Mont-Thabor, regentat per l’arbucienc Joan Garolera. Aquest li va fiar el cost de l’estada, convençut que quan acabaria aquella situació, Culí, hereu d’un notable patrimoni, ja el rescabalaria, com així va ser. En acabar el conflicte, els béns li foren confiscats i a la casa pairal del centre de la població —identificada amb el període republicà per la militància del seu germà Frederic a Esquerra Republicana i la seva amistat amb Manuel Azaña, que havia estiuejat a Sant Hilari, a més d’haver estat seu del comitè local—, s’hi instal·laren la FET i les JONS. Més endavant, però, la reclamà legalment i finalment recuperà els béns.

Al marge d’això, Tomàs Culí fou sotmès a depuració pel règim franquista pel fet d’haver abandonat el país i no haver-se reintegrat a la zona franquista durant el conflicte. La cosa es va resoldre amb una multa econòmica relativament quantiosa, que va aconseguir poder pagar en terminis anuals fins que li va ser condonada a mitjan dècada de 1950. Després de la guerra va residir sempre a Barcelona —com el seu germà Frederic, en tornar de l’exili a França i Andorra. Visqué a la Pedrera, en una pensió familiar luxosa, tot i que feia algunes estades temporals a Sant Hilari. Finalment, en sentir-se malalt, va voler tornar en els darrers mesos a Sant Hilari, on morí a l’abril de 1961.